Teresa Planas: Crónica travesía Cabrera-Mallorca

Límits
Podria fer una relat cronològic dels fets que van transcórrer el dissabte 13 d’Agost, dia de la primera travessa Cabrera-Sa Ràpita, però l’únic que em surt és expressar i compartir les sensacions, sentiments i pensaments que jo i alguns dels companys (en sóc conscient) vam tenir.
Estàvem prou animats en el trajecte d’anada a l’illot de Cabrera. Ens esperava un paisatge d’una bellesa incomparable: verd dels arbres, gris de la roca i un blau marí que hipnotitzava a Sa Cova blava, punt de partida. La calma imperant al voltant de la roca contrastava amb l’estat de semi-eufòria dels nedadors.

Ens llancem a l’aigua... Durant uns segons, un silenci que, almenys jo, agraeixo infinitament, per poder trobar-me, per poder escoltar-me. Emergeixo del fons perquè la boia fermada al turmell no em deixa romandre gaire temps sota l’aigua. A la superfície un grup immens de nedadors esverats riuen, al•lucinen, comparteixen sensacions, busquen algun company o simplement callen i miren, intentant trobar la concentració necessària, incrèduls de que ja arribi el moment de la prova, que és el meu cas.
Ens donen la sortida. Les primeres braçades, còmodes, suaus, surant, fluint amb l’aigua. Sensacions que ràpid quedaran enrere i no tornaré a trobar en els 25km. Em sento feliç. La persona més afortunada del món per poder fer el que més m’agrada.. No és tothom que pot dir això, en sóc conscient i per això penso que sóc una privilegiada.
Seguim bracejant. El trajecte es comença a complicar quan sortim a ple canal. Canal obert, sense la protecció natural que ens proporcionaven els illots que formen l’arxipèlag del Parc Natural. El mar comença a mostrar que, per molt valents que siguem i per molt preparats que estem, ell mana. Ell ens maneja i decideix com serà el nostre recorregut. El mar... Tan amic, tan estimat. El mar... Tan agressiu, tan furiós.
Quan ràpid arriba el mareig, dedueixo (sense perdre, o sense voler perdre, la ingènua esperança que el mar es portarà millor en una estona) que serà un trajecte difícil. Sóc conscient que el mar i la seva voluntat posaran a prova els meus límits físics i mentals, tan mútuament dependents (85% mental, 15% físic). Sofriré... I me n’alegro. Me n’alegro perquè és en aquestes situacions on sóc jo 100% i són aquestes mateixes situacions les que, lluny de treure’m la força, me la donen, en el mar i fora d’ell. S’Embat (el vent que s’aixeca cap al mig dia) ens posa a prova. En les parades, semi-inconscient pel mareig, intercanvio unes mirades amb els meus companys Carles i Nacho que no necessiten ser acompanyades per paraules. Tot ho diuen. És increïble la connexió i l’empatia que es crea en situacions límit d’aquest tipus. Neix una unió que només nosaltres podem entendre. Som capaços d’expressar-nos i comprendre’ns a la perfecció, de compartir confidències i entendre-les sense cap tipus de problema. Em fascina.
En els moments difícils ajuden les paraules amigues i, almenys a mi, pensar en l’orgull dels meus éssers estimats en veure’m arribar em dóna una força sobrehumana. Les hores van passant, els pensaments es comporten com una muntanya russa... Fins que som conscients que falten pocs kilòmetres. Llavors només existeix un tipus d’estat d’ànim: eufòria, alegria, emoció!
La costa es veu cada cop més propera. Visualitzem l’arc de meta, inclús intuïm que hi ha desenes de persones esperant-nos amb aplaudiments, admiració i sentiment d’orgull. El ritme de nado s’accelera involuntàriament, les sensacions físiques milloren com per art de màgia, els pensaments ja no són negatius: això és el que m’omple, és en situacions límits on aprenc, on sóc na Teresa 100%. Quina sort tinc. Què feliç que sóc. M’he conegut una mica més, ara sóc més forta encara i sé que no amollo ni que em matin. Sempre endavant, aguanta s’Embat. M’emporto fortalesa mental i física, coneixement de mi mateixa, aprenentatge d’aspectes logístics de la prova... I haver conegut una mica més a unes persones fantàstiques amb les que sempre podré recordar aquesta proesa.